Qui som · D'on Venim?
Venim de la inspiració i el compromís d’una dona singular, Joaquima de Vedruna, a qui avui l’Església té posada al podi dels cristians exemplars: l’altar dels sants.
 
Ella va néixer a la ciutat de Barcelona l’any 1783 en el si d’una familia benestant d’arrelades conviccions cristianes. Casada molt jove –segons el costum d’aquell temps- amb Teodor de Mas, l’hereu d’una gran hisenda de Vic, l’Escorial, va viure amb ell setze anys de feliç matrimoni, del qual van néixer nou fills. Víuda encara molt jove -32 anys-, es va lliurar en cos i ànima a l’educació dels fills, ara sota la seva única responsabilitat. D’aquesta intensa experiència materna en va aprendre els secrets d’una pedagogia feta de l’acompanyament personal i de l’amor, que inspiraria anys després la de la Institució que va fundar.

Joaquima va ser de sempre, una dona fortament tocada per l’experiència personal de Déu, a les mans de qui vivia lliurada amb una confiança incondicional. En aquest marc i en la que podríem dir-ne etapa final de la seva vida, quan pensava retirar-se en el silenci d’un monestir de vida contemplativa, li va ser proposat pel caputxí Esteve d’Olot, un nou projecte: reunir germanes “per abraçar les necessitats dels pobles” en el camp de l’educació de les noies –en aquella època encara sense escolarització-, en el de la cura dels malalts pobres i desassistits, i en el de l’acollida dels qui vivien en la marginació, en una nova forma de vida religiosa, fins llavors desconeguda a Espanya.

Quan es va convèncer que aquella era veritablement una crida de Déu, s’hi va donar del tot i va iniciar la fundació del nou grup a casa seva, al Manso Escorial de Vic, el 26 de febrer de 1826.

Havia nascut la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat, avui anomenades sovint, Germanes Vedruna.
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès. Al continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra Política de Cookies